Gara Báez, Olga Casado, Gabriela Maestre y Aixa Sánchez
"El mal d'Espanya són els treballs poc qualificats i mal remunerats"
Miquel Puig, economista i exdirector general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CMAA), realitza una valoració sobre el sector turístic i la seva gestió econòmica en el seu llibre Un bonpaís no és un país low cost. Segons el primer president del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI), el turisme espanyol competeix en qualitat i no en quantitat, doncs “ens convé econòmicament”.
Pregunta: Des dels inicis de la seva vida laboral, el seu treball ha estat molt lligat al sector públic. Ha treballat, entre uns altres, en el Departament d'Indústria i Energia de la Generalitat i al Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI). Com diria que ha influït això en l'anàlisi econòmica que presenta en els seus llibres?
Resposta: Sí clar, on treballes influeix. Primer vaig fer classes a la universitat, després per casualitat vaig a parar a la Generalitat, i allí òbviament vaig aprendre molt sobre com funcionava el sector públic i els polítics. Més tard vaig estar en una multinacional i tot allò que vius i amb el que treballes fa que per tant s'enriqueixi la vida professional.
P: Relacionat amb l'anterior, hem pogut veure que vostè ha impartit classes de Mercat d'Infraestructures i Cooperació pública-privada en la UPF. Ha pogut veure aquesta cooperació entre sectors dins del mercat català? En retrospectiva, creu que el seu treball des de l'adreça del Departament d'indústria i energia va ajudar a fomentar-la?
R: Primer vaig treballar en Abertis, que gestiona serveis públics com a autopistes i en el meu cas la gestió d'aeroports. Allí vaig aprendre molt sobre la col·laboració públic – privada i la gestió d'infraestructures per part d'un operador privat. De fet, les classes que imparteixo en la Universitat Pompeu Fabra (UPF) consistien bàsicament a explicar el que havia vist i après en un cas concret de gestió privada d'infraestructures.
P: Al seu moment, com a president del CTTI, va participar en la externalización d'alguns serveis de telecomunicació. Actualment el panorama és bastant diferent; la regulació de les xarxes de comunicació se supervisa des del sector públic. Creu que això és un encert o, per contra, els serveis haurien de privatitzar-se de nou?
R: Efectivament, jo vaig participar de manera activa en la externalización de dos serveis: el servei informàtic de la Generalitat i les xarxes de telecomunicació. Pel que fa al servei informàtic, va haver-hi una època en què tenia sentit que la Generalitat tingués el seu propi però després considerem que era millor externalitzar-ho. Sobre les telecomunicacions, a Espanya hi havia un monopoli per part de Telefónica. Per instruccions de la Unió Europea, Espanya va haver de liberalitzar el mercat i ho va fer per fases, i en la primera va autoritzar que les administracions públiques poguessin crear les seves pròpies xarxes de telecomunicació. Així és com la Generalitat crea la seva pròpia. Però quan es va arribar a una segona fase i el mercat es va obrir a tots els operadors, nosaltres considerem que tenia més sentit que aquesta xarxa en lloc de ser d'ús exclusiu de la Generalitat, anés una xarxa oberta a tercers i que la gestionés un operador privat. El que vam fer va ser organitzar una subhasta i la hi va quedar un operador privat.
P: Com va començar a interessar-se per l'àmbit de la comunicació? Recordem que se li va proposar com comissionat per a la Societat de la Informació de la Generalitat, i va arribar a ser director general de l'actual CCMA, sent vostè economista.
R: Vaig entrar per casualitat. Era una persona formada en teoria econòmica, que impartia classes a la universitat sobre teoria econòmica, i vaig anar a parar a Generalitat per qüestions polítiques. El director del meu departament es va portar a uns contes professors i vaig aprendre sobre la gestió política i la social. Al cap d'uns anys, el sector de les telecomunicacions es va liberalitzar i la Generalitat es va dirigir a la meva perquè dissenyés la política de telecomunicacions. Passats dos anys, per casualitat política en aquest moment, havia anunciat que marxava de la institució però també a causa d'una estranya combinació política (el PSC va guanyar les eleccions però no aconseguia governar) el ple va decidir que el proper director de la CCMA ho seria per consens entre tots els partits del Parlament. L'única persona que van trobar per consens era jo, que ja m'anava. M'oferien estar fos de la Generalitat però dins de la Corporació i vaig estar altres dos anys. No era una persona dels mitjans de comunicació, no treballava en periodisme ni tampoc ho faig ara.
P: Com valora la seva etapa en la CCMA?
R: Va ser la més etapa més divertida que he viscut en la meva vida. Va ser apassionant, divertida, estimulant. Cada dia passen coses, és fantàstic. Crec que vaig deixar un bon record, per tant estic satisfet.
P: En el seu llibre, Un bon país no és un país low cost, fa referència al fet que les ciutats més turístiques i que han creat més llocs de treball, també són les que han generat més atur. ¿A què es deu està fenomen?
R: El salari mínim és una cosa a la qual jo no havia prestat mai cap atenció i que em semblava a més que no era una cosa ni important, ni en principi positiva. Curiosament, la construcció del llibre em va mostrar fins a quin punt aquest assumpte és crucial. La causa de què les economies turístiques a Espanya siguin pitjors és que és un sector que paga malament. Mentre que aquesta situació no té lloc a altres sectors com la indústria, perquè no poden fer-ho.
P: Perquè hi ha tanta diferència entre els salaris que es paguen dins el sector turístic als altres països europeus i a Espanya?
R: A altres països europeus com Suïssa o Àustria és il·legal pagar tan poc. A més, aquí hi ha el salari mínim, que és un factor que no existeix a aquests països. El problema no és el turisme, sinó que és un sector que necessita poca formació en un país que és legal pagar molt poc. La combinació d'aquests dos factors és el que fa que a Balears li hagi anat econòmicament tan malament i que al País Basc li hagi anat molt bé.
P: Al seu llibre, vostè afirma que Espanya té un millor producte turístic que països com França o suïssa. ¿Perquè continua oferint un producte barat?
R: Perquè hi ha alguns sectors als quals els interessa. A les balears no els hi ha anat bé en termes econòmics, malgrat les seves possibilitats. El PIB per capita d'aquesta comunitat no ha deixat de caure en relació a la mitjana espanyola. Òbviament, si aquesta situació es manté, és perquè algú hi guanya. Els propietaris de terrenys tenen un producte que és escàs, i si guanyen, és a costa de tots els altres. La massificació turística farà que al propietari de Balears li vagi molt millor que al d'Àustria, i que a la resta de la població li vagi pitjor.
P: En termes econòmics, que és més convenient econòmicament pel sector turístic: ¿la quantitat o la qualitat?
R: Qualitat, perquè nosaltres no podem competir en quantitat. El millor per a nosaltres, és que el turisme barat marxi a destinacions més barates, ja que si no es desenvolupa a aquests indrets, els seus habitants hauran de venir aquí a treballar. Necessitem un turisme més car, per sostenir l'estat del benestar, perquè els treballadors cobrin més i també perquè els treballadors d'aquestes destinacions puguin trobar també feina al seu país.
P: La majoria dels treballs són mal remunerats i exigeixen un nivell de qualificació molt baix. És possible canviar aquesta situació?
R: Sí, si es donen dos factors. D'una banda, és necessari el diagnòstic, és a dir, que els intel·lectuals entenguin la situació i plantegin les diferents solucions a la societat. D'altra banda, trobem la decisió que vulgui prendre l'estat. Espanya és un país que ha decidit que vol pagar malament, perquè creu, equivocadament, que és més competitiu si paga malament. Però, els països més competitius del món, com Suècia o Alemanya són els que paguen bé. La competitivitat no s'aconsegueix pagant malament. Es pot pagar bé si ets competitiu. Si un país paga malament, és perquè no pot pagar bé o perquè no vol. En el primer cas, perquè no és competitiu i en el segon perquè no vol ser-ho.
P: És incompatible l'estat del benestar amb la immigració massiva de baixa qualificació que arriba a Espanya?
R: El problema no és la immigració, sinó que hi ha molta gent poc qualificada i mal remunerada, i aquest és el mal d'Espanya. Si ens fixem en la proporció de persones poc qualificades al mercat d'ocupació, és el triple de qualsevol país europeu. Això passa factura, ja que quan aquesta gent va envellint, immigrants o no, la factura és impossible. L'estat del benestar és molt car, i algú l'ha de pagar. Si hi ha molta gent que guanya molt poc i per tant, no paga impostos, la resta de la societat ho ha de subsidiar i això és inviable.
P: Aleshores, perquè el govern no tracta de posar-hi remei?
R: Perquè l'estat pensa a curt termini i el que passi d'aquí a 20 anys no és un problema ara. A més, la immigració arriba de manera massiva, perquè els empresaris els necessiten per a treballar. Els immigrants arriben entre els 20 i els 30 anys, i són gent sana, amb moltes ganes de treballar, i que contribueixen, encara que sigui poc. Per tant, l'impacte a curt termini és positiu, però si ens fixem en tot el cicle vital d'una persona immigrant, ja no ho és tant.
P: És convenient crear llocs de treball que exigeixin perfils professionals de qualificació alta i que proporcionin salaris més alts?
R: El problema no és que hi hagi massa universitaris, que n'hi ha un 45 o 50%, aproximadament com a la resta d'Europa, sinó que és el segon cicle de la secundària. El nombre de joves que només han acabat l'ESO és molt alt i el dels que tenen títol de batxillerat o FP és molt baix. Si es prohibeix pagar tan poc, com es fa a la resta d'Europa, els joves en lloc de deixar d'estudiar continuaran fent-ho.
P: Com es pot acabar amb aquest tipus de lloc de treballs de baixa qualificació i mal remunerats?
R: La solució es molt senzilla prohibir pagar poc. A tot arreu la legislació prohibeix pagar salaris el 20 o 30% per sobre del salari mínim espanyol, en relació al PIB per càpita de cada lloc. Tot i que, l'empresari haurà de pagar un mica mes, no una barbaritat, al seu treballador. Aleshores, li exigirà una millor formació, pot ser que tingui idiomes o un títol en FP.
P: Al llibre La sortida del laberint, fa referència a dos tipus de models, l'extensiu i l'intensiu. És més beneficiós per a l'economia establir un tipus de creixement intensiu, abans que extensiu?
R: El turisme és un sector que necessita molta gent poc formada, en canvi la indústria necessita menys gent més formada. El model de creixement extensiu, roba estudiants a l'escola, prometent-los un salari de 800 €, el qual pot resultar molt atractiu a aquells joves de 16 anys que no els agradi estudiar. En canvi, el model de creixement intensiu no està interessat en aquest perfil laboral, ja que el que necessita és treballadors més formats, capaços de manipular, per exemple, un robot o altre tipus de maquinària.
P: Seria convenient per a Catalunya adoptar un patró de creixement purament intensiu, més centrat en la indústria?
R: Mentre que a comunitats com les Balears, les Canàries o Andalusia predomina un tipus de creixement extensiu, a altres com el País Basc, predomina l'intensiu. Catalunya és un model mixt, ja que té elements d'ambdós models. Per aquest motiu, no ens va tant malament com a les Balears, ni tan malament com al País Basc. Seria convenient tenir un turisme més intensiu, que pagués millor als treballadors d'aquest sector.
P: ¿Creu que Espanya ha apostat massa pel turisme i s'ha oblidat de la indústria?
R: Durant el franquisme, l'estat va ser molt industrialista. El règim tenia molt clar que era important industrialitzar, i deixant de banda totes les barbaritats que van cometre, aquesta era una idea positiva. En canvi, durant la democràcia, es va establir la idea que no s'havia d'industrialitzar, i per tant, no calia impulsar polítiques industrials sinó deixar que el mercat funcionés sol. Actualment, hem descobert que la política industrial és una bona idea. Però, el problema, no és triar entre indústria o turisme, sinó pagar bé. Hi ha zones que mai seran industrials. Per exemple, industrialitzar Eivissa, no té cap sentit, perquè ha de ser un lloc turístic. Però, en lloc de tenir un turisme problemàtic, podria convertir-se en la zona rica d'Europa, com Mònaco.
Comments